Itineraris. Dels camins de ferradura als camins de rodes

Fins ben entrat el segle XIX, Andorra, malgrat ser una zona de muntanya, conservà unes estretes relacions d’intercanvi i de comunicació que s’estenien des de Tolosa fins a Tarragona. Sobre la base dels antics camins romans, els traginers i les rècules de mules contribuïren a mantenir un grau significatiu de centralitat i de mobilitat de persones i de mercaderies d’aquestes terres.

Com a conseqüència de l’adaptació progressiva dels antics camins de bast de la plana al pas dels carruatges i de les diligències i de l’aparició del tren, s’alterà l’accessibilitat i mobilitat tradicional de persones i de mercaderies. Aquests canvis en el sistema de comunicacions i en la percepció de les distàncies aïllaren Andorra i contribuïren a crear una imatge de lloc llunyà, tancat i verge. A principi del segle XX, per arribar a aquestes valls des de Barcelona, calia agafar el tren fins a Calaf i dues diligències fins a la Seu d’Urgell i seguir a cavall fins a Andorra la Vella; en total, unes trenta hores de viatge incòmode i imprevisible.