Dels orígens al segle XVIII. A peu i a cavall

Des de sempre, cada grup humà ha pretès identificar-se amb un espai. Ja sigui a les valls o a les planes, cada comunitat ha desenvolupat una experiència, una xarxa d’infraestructures i de serveis per aconseguir una lògica funcional, qualitat de vida, homogeneïtat i supervivència. Les relacions veïnals, com a canals d’intercanvis i de comunicació, han tingut un paper fonamental en la construcció i el manteniment d’aquests espais.

Des de sempre, l’intercanvi de productes i la comunicació de fets s’han fonamentat en el crit, en la paraula i en la combinació de símbols, diferents mitjans per transmetre una informació tant lluny com sigui possible. Aquesta voluntat ha portat els diferents pobles i civilitzacions, sobretot des del poder, a organitzar un sistema de transmissió de missatges dins els límits dels seus territoris, un sistema capaç de superar l’eficàcia i la rapidesa d’una simple conversa en un dia de mercat.

El correu, tal com el coneixem avui, s’ha anat formant de manera progressiva al llarg dels segles, en un procés d’evolució molt desigual que arranca a la Xina, entre els segles XIII i XII aC. En aquest procés, destaca el sistema de comunicació a cavall i en carro consolidat pels romans i fonamentat en una xarxa de camins i de postes que perdurà sense grans modificacions fins al final del segle XVIII.

El ‘cursus publicus’

A partir de final del segle I aC, Roma passà a gestionar de manera quasi simultània un territori que s’estenia des la Mediterrània fins a l’Europa central. Entre totes aquestes terres, la Vall d’Andorra restà estretament integrada amb la resta com un dels llocs de pas secundaris pels Pirineus. El correu, tant l’oficial com el particular, fou un dels instruments que facilitaren l’explotació, el control i l’expansió de l’estil de vida romà fins a les zones més marginals. Sobre una àmplia xarxa viària, l’emperador disposava d’un servei de missatgeria (cursus publicus) basat en una infraestructura de postes (mansiones, stabulum i positas) i en uns portadors (cursioris o tabellarii) a cavall o en carro. Per contra, els grans propietaris utilitzaven els propis esclaus per transmetre cartes als familiars i amics.

De l’edat mitjana fins al segle XVI. L’abandó de la infraestructura romana

Entre els segles VIII i XVI se seguiren utilitzant, sense grans canvis, els camins i les vies romanes. Aquesta xarxa viària, però, s’adaptà a unes noves necessitats en què predominaven els intercanvis i les comunicacions entre parròquies o comtats veïns. El correu, que continuà lligat a l’aristocràcia, deixà de ser majoritàriament de llarga distància i s’abandonà, encara que no del tot, el sistema de postes. Les companyies de missatgers, primer només al servei dels nobles i més endavant també dels mercaders i dels governs de les ciutats, distribuïen els documents, els avisos i les notes a peu o a cavall.

Els segles XVII i XVIII. Les postes

De manera progressiva a partir del segle XVI i, sobretot, entre els segles XVII i XVIII es reorganitzà de nou a l’Europa occidental el correu a cavall amb postes. A França, per exemple, de les 252 estacions que podia haver-hi el 1584, es va passar a les 800 del 1708. Cadascuna disposava d’un nombre determinat de cavalls d’acord amb l’itinerari i el lloc. Un cop canviat d’animal, el correu continuava i el postilló el seguia fins a la propera parada per retornar el cavall. Les cartes s’enviaven sense sobre, plegades, lacrades i a l’adreça només s’indicava el nom del destinatari; poques vegades s’afegia alguna precisió per trobar la casa, ja que no s’acostumaven a repartir.